Ja fa poc més d’un mes que tinc pendent de parlar de l´última pel·lícula de Ben Rivers. Two years at sea es va estrenar el passat 21 de febrer a la sala Zumzeig de Barcelona, un projecte imprescindible per a la visibilitat del cinema que estimem molts dels que aquí vivim i que permet, com si d’un miracle es tractés, que pel·lícules com aquesta continuïn en cartellera després de cinc setmanes. És només així que el film de Rivers ha pogut tenir el tracte que mereix. Com dèiem, una projecció suficientement prolongada en el temps i, sobretot, la possibilitat de veure’l amb còpia original en 35 mm, el format de projecció escollit pel cineasta malgrat haver rodat en 16 mm.
Com no podia ser d’una altra manera, Two years at sea és un exercici de depuració
cinematogràfica en el seu estat més àlgid. Rivers, a qui podríem considerar uns
dels últims artesans del cinema contemporani, treballa els elements primaris de
la imatge en moviment en una sintonia quasi còsmica amb el retrat que ens
ofereix del seu personatge, Jake, un home que viu al bosc de forma totalment
aïllada, al marge de la societat de consum i de la forma de vida dominant al
primer món. La solitud i la necessitat de trobar una comunió real amb la natura
són capturats per la càmera del cineasta britànic des del treball acuradíssim
de la llum i la textura cinematogràfica en blanc i negre però, sobretot, des
d’un treball magistral del so. Malgrat que Two
years at sea sembli a priori tenir una única vocació pictòrica en la
relació telúrica que estableix amb la llum, l’entorn i el rostre del
protagonista, el cert és que es tracta d’una pel·lícula eminentment sonora. L’emoció
sincera que traspua té a veure amb la sonoritat i el to deliberadament
expressionista amb què el cineasta decideix tractar-lo. Rivers no dubta a extreure
tots i cada un dels sons per separar-los dels ambients i posar-los en primer
terme quan així creu que ho demana l’acció del personatge i el seu entorn. No
hi ha, doncs, cap voluntad de buscar un naturalisme que difumini i integri la
sonoritat de les escenes – “la soupe”, tal i com l’anomena Jean-Marie Straub de
forma pejorativa a Où gît votre sourire
enfoui? De Pedro Costa i referint-se al treball del so en el cinema comercial
predominant – sinó que hi ha una necessitat de treballar-lo desde la sinceritat
de la preferència i, sobretot, la voluntad subjectiva d’expressió.
En l’hora i mitja de duració de la pel·lícula, Rivers
ens permet seguir així a Jake en el seu dia a dia, la seva rutina a l’hora de
menjar, dutxar-se i dormir, però, sobretot, en els seus quefers, com ara la
pesca, les passejades pel bosc, els seus experiments també sonors, ...
Activitats que, als nostres ulls, esdevenen absolutament exòtiques, gairebé
remotes sino llegendàries. D’alguna manera, doncs, Rivers es converteix aquí en
el revers dels cineastes aventurers primitius, aquells que encapçalats per
Rober J. Flaherty, viatjaven a terres llunyanes per enregistrar amb les seves
càmeres formes de vida totalment dispars o desconegudes. Només que aquí Rivers
no necessita anar massa lluny, sinó que el seu personatge viu separat de la
societat als boscos més propers. En aquest sentit, el cineasta no dubta a
motrar també el retrat de tot allò que el personatge carrega a la seva esquena,
la seva història, detalls i espurnes de la seva vida anterior. Jake viu en una
caravana plena d’objectes com vinils, llibres i fotografies que suggereixen una
trajectòria vital marcada per persones i vivències extraordinàries. És només
així que el personatge es torna més enimàgtic i que el seu carisma impregna totes
i cada una de les imatges i els sons de la pel·lícula propiciant que s’obri una
reflexió que precisament té a veure amb la sensació de tria en total llibertat
que ens transmet. Com si poguéssim introduir-nos dins dels seus pensaments en
el magnífic pla final del film - un primer pla del seu rostre en penombra - sentim
l’urgència de qüestionar-nos el nostre mode de vida, l’acceleració i la
rapidesa absurda del nostre dia a dia, les dificultats amb les quals encarem unes
obligacions que moltes vegades semblen no tenir sentit. És per això que, sense
cap mena de dubte, penso que Two years at
sea és una meravella que cal que tothom vegi.
